L'edat mitjana o medieval és el període intermedi de la història d'Europa entre l'edat antiga i l'edat moderna. Els seus inicis es marquen per dos grans esdeveniments: l'inici al segle V amb la caiguda de l'Imperi Romà, l'any 476, i el final al segle XV amb la caiguda de Constantinoble, el 1453, o bé amb el descobriment d'Amèrica l'any 1492. El nom va ser posat pels humanistes del Renaixement com a terme despectiu, perquè la consideraven una època fosca compresa en mig de moments d'esplendor cultural.
Actualment els historiadors del període prefereixen matisar aquesta ruptura entre l'edat antiga i l'edat mitjana de forma que entre els segles III i VIII se sol parlar d'antiguitat tardana, que hauria estat una gran etapa de transició en tots els àmbits: en allò econòmic, per la substitució del sistema esclavista pel feudalisme; en allò social, per la desaparició del concepte de ciutadania romana i la consolidació dels estaments medievals; en allò polític per la descomposició de les estructures centralitzades de l'Imperi que donà pas a una dispersió del poder; i en allò ideològic i cultural per l'absorció i substitució de la cultura clàssica per les teocèntriques cultures cristianes o islàmica (cadascuna en el seu espai).
L'edat mitjana s'acostuma a dividir en dos grans períodes: alta edat mitjana (segle V a segle X, sense una clara diferenciació amb l'antiguitat tardana); i baixa edat mitjana (segle XI a segle XV), que al seu torn pot dividir-se en un període de plenitud, la plena edat mitjana (segle XI a segle XIII), i els dos últims segles que van presenciar la crisi de l'edat mitjana (segle XIV i XV).
L'alta edat mitjana es caracteritzà per la ruralització i la davallada comercial i cultural de l'Occident europeu. L'Imperi bizantí allargà l'ensulsida de l'imperi Romà d'Occident mentre l'Islam s'estengué fins a Hispània. Entre els segles VIII i X l'Europa cristiana consolidà un sistema econòmic i polític que s'ha conegut amb el nom de feudalisme marcat per la feblesa del poder monàrquic, amb una autoritat mediatitzada per la noblesa i el clergat; l'autarquia econòmica; l'existència d'una complexa xarxa de relacions socials i vincles feudals (vassallàtics quan la relació era entre dos homes lliures, un actuant com a senyor i l'altre de vassall; o de servitud quan era entre un home lliure que actuava de senyor i un altre que renunciava a la seva llibertat: el serf); i una societat teocràtica, on la idea de Déu omplí tota la societat i els centres religiosos actuaren com a focus de cultura, riquesa i lligam amb el passat, amb el llatí com a llengua de cultura i d'intercanvi.
La baixa edat mitjana es caracteritzà, a partir del segle XI, per un canvi de tendència: l'agricultura de l'Occident europeu començà a generar excedents comercialitzables i es produí un desenvolupament de les ciutats impulsat per una intensa activitat comercial. El període d'expansió econòmica fou bruscament interromput a mitjan segle XIV: fou el principi del trencament de les estructures econòmiques i socials del sistema senyorial imperant i l'inici de molts dels trets bàsics de l'edat moderna europea.
El temps de l'Església i el temps del treball a la ciutat medieval:
En un primer moment, la mesura del temps va seguir lligada a la naturalesa. Els rellotges de sol o de sorra, la *clepsidra, o les veles eren instruments molt rudimentaris per calcular el temps, que durant segles va estar en mans de l'Església. Aquesta havia fomentat el contrast que suposava el dia i la nit, la llum i la foscor, identificant-los amb el ben i el mal. La mesura de temps a través de les hores canòniques i els tocs de les campanes, feia que tots els dies semblessin iguals. No servia per a la nova societat urbana, que necessitava més precisió per a certes operacions comercials.
L'aparició d'una burgesia urbana, que basa la seva economia en el comerç, necessitava controlar el temps d'una forma més rigorosa. Per al mercader i, sobretot per al prestador, la mesura del temps formava part del seu treball, com una mercaderia més. Les autoritats eclesiàstiques els retreuen que intentessin controlar el temps, que pertanyia de Déu.
Comença així, com ens diu Lee Goff, una guerra no declarada entre l'Església i la burgesia que, amb l'ajuda dels progressos tecnològics i l'aparició del rellotge a les ciutats, modifica el ritme del temps. “El temps es fa laic, temps dels rellotges de les torres o talaies, que es consolida enfront del temps clerical de les campanes de les esglésies”.
El rellotge en l'Edat Mitjana:
Al segle XIII, el rei castellà Alfonso X el Sabio en la seva obra “Llibres dels relogios” inclosa en els “Llibres del Saber d'Astronomia” descriu cinc tipus de rellotges: el rellotge de la pedra, que no era més que un de sol; el rellotge d'aigua o *clepsidra; el rellotge de candela, una simple vela de cera amb una llarga metxa que durava tota una nit; el rellotge de mercuri o relotge del argent viu, en essència una clepsidra amb mercuri, plata viva, com es denominava llavors; i finalment el rellotge de palau de les hores, un sistema molt enginyós de mesura del temps, que segurament mai va arribar a construir-se i que consistia en un enorme rellotge de sol de la grandària d'un edifici circular amb dotze obertures o finestres per on entraria successivament la llum que incidiria reflectida en el sòl. Tots ells eren artefactes poc fiables a l'hora calcular amb precisió el temps a les ciutats, que no obstant això seguia marcat allí per unes campanes que no sonaven per indicar els moments de rés, sinó els temps de treball. Començaven el seu repicar al començament de la jornada i tornaven a sonar a l'hora del menjar i després del temps de descans, per tornar a tocar quan el treball acabava.
Aquesta campana de treball a les ciutats va suposar un avanç, però els comerciants i artesans necessitaven una forma de mesurar-ho amb major exactitud.
El rellotge a la ciutat en la Baixa Edat Mitjana:
Es denominava *horologium a qualsevol artefacte capaç de mesurar el temps, però això no va ser possible amb cert rigor fins al desenvolupament del mecanisme de “escape” que va donar pas als primers rellotges mecànics. Aquest sistema es basava en el bloqueig i alliberament de la roda del rellotge que dirigeix el moviment i que produeix el seu peculiar so, el tic-*tac.
Aquests primers rellotges proporcionaven al treball un sentit matemàtic i un marc temporal. En àmplies zones d'Europa es va establir l'hora de 60 minuts que equivalia a la vintè quarta part d'una jornada. No obstant això encara no tenien la precisió exacta requerida, ja que la temperatura afectava a l'expansió i contracció de les seves peces metàl·liques i feia que sofrissin variacions de 15 a 30 minuts al dia, per la qual cosa era necessari regular-los diàriament.
És impossible adjudicar a un regne o país l'invent o instal·lació del primer rellotge públic. Els primers rellotges comunals havien de ser mecanismes molt simples que mancaven d'esfera i seguien informant de l'hora a través de les campanes.
Sabem que durant els segles XIV i XV apareixen rellotges mecànics en moltes ciutats d'Alemanya, França i Anglaterra. A Itàlia, va ser Milà la primera a instal·lar un a la torre del campanar de Sant *Eustorgio en 1309. Cinquanta anys després, la torre del palau de la Cité de París llueix el primer rellotge públic de la ciutat gràcies a la iniciativa del rei Carlos V de França. Aquest rellotge encara es conserva, igual que el de Praga, un dels més famosos d'Europa. Es tracta d'un rellotge astronòmic, denominat familiarment “*Orloj” pels txecs, que va ser realitzat al voltant de 1486 per Nicholas de *Kadan i Jan *Sindel. Consta d'un rellotge que marca l'hora i informa de la posició del sol i la lluna en el cel; un calendari circular amb la representació dels mesos d'any i un sofisticat mecanisme que permet, des del segle XVII, l'aparició de les figures dels dotze apòstols cada migdia.
El rellotger medieval:
L'aparició dels rellotges comunals a les ciutats va donar pas al naixement d'un nou ofici, el de rellotger.
Era un artesà especialitzat que havia de treballar no només amb materials com a fusta, ferro, o llautó, i fer-ho amb exactitud, sinó que també havia de saber llegir i escriure així com tenir coneixements astronòmics. Realitzava un treball de precisió per dissenyar el diàmetre de les rodes dentades i pinyons que componien el mecanisme dels rellotges i gaudia per això d'una posició avantatjosa en relació a altres treballadors que també participaven en la fabricació d'un rellotge, com els fusters, els ferrers o els que fonien les campanes.
Alguns rellotgers famosos a la fi de l'Edat Mitjana van ser l'italià Giovanni *Dondi, qui en 1364 va construir el primer rellotge astronòmic del món; l'abat de *Saint *Albans, Ricardo de *Wallingford que també va fabricar un per al seu monestir al segle XIV, o l'alemany Peter *Henlein, qui en 1505 va realitzar rellotges tan petits que podem considerar-los els primers mecanismes “de butxaca”. Van ser anomenats “rellotges de sac” doncs es portaven dins d'un, sent denominats també “ous de *Nuremberg” per la seva forma arrodonida. Tenien poca precisió i tan sols una autonomia de 40 hores.
A partir del segle XVI, alguns personatges acabalats i de l'aristocràcia presumien de tenir un rellotge al seu domicili, encara que no deixava de ser una raresa i eren considerats més una joguina que un instrument de precisió. De fet, l'home del Renaixement, malgrat els avanços tècnics en qüestió del càlcul temporal, segueix regint la seva vida diària per les campanes, no sent fins a anys després quan desprengui la seva rutina del temps natural.
.jpg)
